sense la nosa ni el pes
d'un vent caduc
que entela els ulls
i els lleva força i delit per lluitar.
Tot el que m'heu donat
és un espai de foscor
i el meu anhel
és clar i encès
com el desig que m'empeny a cantar.
No em vull negar cap demà
per una almoina
de llum del passat.
Crec en qui creu en mi
i en la promesa d'un temps
tan lluminós
com els colors
que dibuixen l'arc que em tensa
tant el temps com l'esperança.
No vull cantar i fugir
sóc el que sóc, i la por
mai no em farà
recular un pas
perquè amb les mans em vaig fent el destí.
L'arbre del meu desig
creix allunyat dels horrors
i estimo tant
el seu fullam
que la seva ombra m'acull dia i nit.
Cap vell encís
no m'és precís
per fer que vibrin
els llavis i els dits.
Vull compartir el recer
dels anys que tinc davant meu
amb gent de pau
vora del mar
perquè em gronxi tots els somnis
i em mantingui sempre el cor viu.
com el gran vent que m'empeny
vers l'horitzó
ple de claror
que jo mateix amb esforç traçaré.
Pobres atribolats
plens de desfici i d'"estrès"
on anireu quan arribareu
al trist enlloc que entre tots heu creat.
Canto i cantant
vaig caminant
que amb la cançó
sempre miro endavant.
Vull somiar
el meu demà
ple de força
i el goig d'estimar.
Poema de Miquel Martí i Pol
 |
| Platja de Cavalleria, Menorca. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada