dimarts, 18 de desembre del 2012

Cercant el camí

Vull compartir amb vosaltres aquesta imatge, que inspira la principal estratègia que utilitzo per tirar endavant. Perquè com sabeu, la vida no és fàcil, de manera que la nostra felicitat l'hem d'anar construint dia a dia.


dissabte, 28 de gener del 2012

"Els pares han de ser part important de l’escola, sobretot dels més petits."


10 preguntes per Isabel Mas Sala Co-responsable de l’escola bressol Gegants de Mollet del Vallès




1.       En els anys que fa que ets mestre, has vist canvis en els nens que eduques?
Sí, he vist canvis. Però també he canviat jo i per tant es fa difícil de dir objectivament la causa dels canvis.

2.       Quins problemes es poden detectar en nens tant petits? Com es detecten?

Cada nen, cada nena és diferent, hi ha un ampli ventall de conductes i capteniments dins d’un desenvolupament normal.  Però hi ha criatures que presenten un clar desenvolupament psicomotor més lent, problemes de llenguatge,  problemes de motricitat (criatures que no es mouen, ni gategen ni es posen drets...), nens excessivament moguts que els costa parar atenció... També es poden detectar casos més importants (trets psicòtics amb infants que són molt obsessius, no miren als ulls, tenen una gran intolerància a la frustració, necessiten fer un mateix ritual per tranquil·litzar-se...), nens amb un retard evolutiu important que pot ser degut a causes genètiques (X fràgil, etc.). La manera de detectar-ho és l’observació acurada i demanar l’opinió de professionals.

3.       Hi ha nens més rebels? Què podem fer si no volen menjar o dormir sols?

Els 2 anys és l’edat de la rebel·lia. L’edat de l’oposició, de l’afirmació de la personalitat, és normal que els nens siguin rebels.

Per solucionar aquests temes cal trobar l’equilibri entre els sentiments de l’infant  (per què té aquella conducta) i la necessitat de posar límits. No hi ha receptes. Ni l’autoritarisme ni el deixar fer són una solució.

El tema del menjar és més fàcil, des del meu punt de vista. No cal fer drames, ni forçar, ni convertir la taula en un camp de batalla. Cal que l’hora dels àpats sigui agradable que l’infant participi en parar la taula, servir-se etc, que el menjar sigui variat i atractiu.  I si , passat un temps, no vol menjar se li enretira el plat (sense renyar) i no se li dóna cap aliment substitutori.  La mateixa força de la gana farà que l’infant mengi. S’ha de respectar la quantitat de menjar (no tothom té la mateixa gana) i els gustos (no ha d’agradar-li tot forçosament) i sempre sense cridar, ni renyar.

Per dormir, és important fer un ritual atraient a l’hora d’anar a dormir: explicar un conte etc. Fer que la seva habitació sigui un lloc acollidor... Tampoc no penso que passi res si algun dia va a dormir al llit dels pares...

4.       Com són els pares d’avui?

Hi ha molts tipus de família, molts estils de criança. Una cosa és clara: tots els pares estimen els seus fills i fan el que els sembla millor segons el seu sistema de valors.

El que passa sovint és que com que moltes vegades la relació familiar que han tingut els pares d’avui no els ha agradat, volen trencar del tot i fer-ho tot diferent de com els van criar a ells i aleshores ens trobem en què hi ha un trencament molt gran i els pares no saben com actuar. Altres vegades es veu clarament que és l’àvia (la mare de la mare) qui educa el nét  ja que la mare el veu molt poc.

Però jo penso que la majoria de pares tenen molta feina, viuen amb molt estrès, amb poc temps i de vegades viuen la relació amb els seus fills amb culpabilitat.

Quan hi ha temes complexos com separacions o divorcis el problema és multiplica.

5.       Quina relació ha de tenir l’escola amb els pares?

Els pares han de ser part important de l’escola, sobretot dels més petits. Haurien de tenir la possibilitat de tenir tota la informació sobre el seu fill o filla, de participar i opinar sobre la filosofia de l’escola. Crec que l’escola hauria de ser molt més oberta a les famílies del que és ara.

6.       Els donaries algun consell?

Jo diria als pares i mares que no es culpabilitzin, que visquin plenament la infantesa dels seus fills. Que intentin ser coherents, dir la veritat i explicar el per què de les coses als seus fills. I que els gaudeixin lliurement...

7.       Com és l’escola bressol ideal? Existeixen escoles així?

Les escoles de Reggio Emilia, a Itàlia, ofereixen un model de respecte per als infants, de col·laboració amb les famílies, d’engranatge amb la societat molt interessants. He tingut ocasió de visitar-les i de parlar amb els mestres i pedagogs que les porten i m’han impressionat  molt. Són escoles públiques, municipals, on les quotes depenen dels ingressos dels pares. Un model així és impossible ara per ara aquí. De fet va ser fruit d’una llarga lluita des de la postguerra... Però els valors, la visió de l’infant, la pedagogia sí que es pot portar a qualsevol racó del món...

També hi ha tota la tradició d’Emmy Pikler, una metgessa  que va dirigir un orfenat a Budapest i va inaugurar una pedagogia basada en l’escolta activa dels infants i el lliure moviment. 

La influència d’aquests dos corrents aplicada a la realitat d’aquí és el que s’està fent en moltes escoles bressol a Catalunya.

8.       Quina nota els posaries a les escoles que coneixes del teu entorn?

Se’m fa molt difícil puntuar, a les escoles de primària que conec no els posaria més de un  6.

9.       Què poden fer els pares per escollir una bona escola pels seus fills?

Informar-se de quina és la línia pedagògica del centre.  Aprofitar les jornades de portes obertes per preguntar. Mirar si tenen pàgina web o publicacions. Mirar quina participació tenen les famílies...  Si tenen biblioteca, quines sortides fan...

El més important és el mestre, que continuï tenint il·lusió, que faci formació, que escolti els infants...

10.   Què t’han ensenyat els nens des de que ets mestre?

Cada dia m’ensenyen coses.  Que són capaços de fer moltes coses. Que de vegades no els entenem perquè no els donem temps. Que és molt més important el procés que el resultat. Que les petites coses són importants.

És genial veure les estratègies que fa una criatura per assolir un objectiu. Te n’adones de com són d’intel·ligents. Te n’adones que l’única cosa que diferència un infant d’un adult és el temps. Per tant que té els mateixos drets (a la intimitat, al respecte, a tenir diferents gustos, a ser diferent...) que un adult.

I són tant espontanis i divertits que és un privilegi treballar amb ells.