10 preguntes per Isabel Mas Sala Co-responsable de l’escola bressol Gegants de Mollet del Vallès
1. En els anys que fa que ets mestre, has vist
canvis en els nens que eduques?
Sí, he vist canvis. Però també he canviat
jo i per tant es fa difícil de dir objectivament la causa dels canvis.
2. Quins problemes es poden detectar en nens
tant petits? Com es detecten?
Cada nen, cada nena és diferent, hi ha un
ampli ventall de conductes i capteniments dins d’un desenvolupament
normal. Però hi ha criatures que presenten
un clar desenvolupament psicomotor més lent, problemes de llenguatge, problemes de motricitat (criatures que no es
mouen, ni gategen ni es posen drets...), nens excessivament moguts que els
costa parar atenció... També es poden detectar casos més importants (trets
psicòtics amb infants que són molt obsessius, no miren als ulls, tenen una gran
intolerància a la frustració, necessiten fer un mateix ritual per
tranquil·litzar-se...), nens amb un retard evolutiu important que pot ser degut
a causes genètiques (X fràgil, etc.). La manera de detectar-ho és l’observació
acurada i demanar l’opinió de professionals.
3. Hi ha nens més rebels? Què podem fer si no
volen menjar o dormir sols?
Els 2 anys és l’edat de la rebel·lia.
L’edat de l’oposició, de l’afirmació de la personalitat, és normal que els nens
siguin rebels.
Per solucionar aquests temes cal trobar
l’equilibri entre els sentiments de l’infant
(per què té aquella conducta) i la necessitat de posar límits. No hi ha
receptes. Ni l’autoritarisme ni el deixar fer són una solució.
El tema del menjar és més fàcil, des del
meu punt de vista. No cal fer drames, ni forçar, ni convertir la taula en un
camp de batalla. Cal que l’hora dels àpats sigui agradable que l’infant
participi en parar la taula, servir-se etc, que el menjar sigui variat i
atractiu. I si , passat un temps, no vol
menjar se li enretira el plat (sense renyar) i no se li dóna cap aliment
substitutori. La mateixa força de la
gana farà que l’infant mengi. S’ha de respectar la quantitat de menjar (no
tothom té la mateixa gana) i els gustos (no ha d’agradar-li tot forçosament) i
sempre sense cridar, ni renyar.
Per dormir, és important fer un ritual
atraient a l’hora d’anar a dormir: explicar un conte etc. Fer que la seva
habitació sigui un lloc acollidor... Tampoc no penso que passi res si algun dia
va a dormir al llit dels pares...
4. Com són els pares d’avui?
Hi ha molts tipus de família, molts estils
de criança. Una cosa és clara: tots els pares estimen els seus fills i fan el
que els sembla millor segons el seu sistema de valors.
El que passa sovint és que com que moltes
vegades la relació familiar que han tingut els pares d’avui no els ha agradat,
volen trencar del tot i fer-ho tot diferent de com els van criar a ells i
aleshores ens trobem en què hi ha un trencament molt gran i els pares no saben
com actuar. Altres vegades es veu clarament que és l’àvia (la mare de la mare)
qui educa el nét ja que la mare el veu
molt poc.
Però jo penso que la majoria de pares tenen
molta feina, viuen amb molt estrès, amb poc temps i de vegades viuen la relació
amb els seus fills amb culpabilitat.
Quan hi ha temes complexos com separacions
o divorcis el problema és multiplica.
5. Quina relació ha de tenir l’escola amb els
pares?
Els pares han de ser part important de
l’escola, sobretot dels més petits. Haurien de tenir la possibilitat de tenir
tota la informació sobre el seu fill o filla, de participar i opinar sobre la
filosofia de l’escola. Crec que l’escola hauria de ser molt més oberta a les
famílies del que és ara.
6. Els donaries algun consell?
Jo diria als pares i mares que no es
culpabilitzin, que visquin plenament la infantesa dels seus fills. Que intentin
ser coherents, dir la veritat i explicar el per què de les coses als seus
fills. I que els gaudeixin lliurement...
7. Com és l’escola bressol ideal? Existeixen
escoles així?
Les escoles de Reggio Emilia, a Itàlia,
ofereixen un model de respecte per als infants, de col·laboració amb les
famílies, d’engranatge amb la societat molt interessants. He tingut ocasió de
visitar-les i de parlar amb els mestres i pedagogs que les porten i m’han
impressionat molt. Són escoles públiques,
municipals, on les quotes depenen dels ingressos dels pares. Un model així és
impossible ara per ara aquí. De fet va ser fruit d’una llarga lluita des de la
postguerra... Però els valors, la visió de l’infant, la pedagogia sí que es pot portar a qualsevol racó del
món...
També hi ha tota la tradició d’Emmy Pikler,
una metgessa que va dirigir un orfenat a
Budapest i va inaugurar una pedagogia basada en l’escolta activa dels infants i
el lliure moviment.
La influència d’aquests dos corrents
aplicada a la realitat d’aquí és el que s’està fent en moltes escoles bressol a
Catalunya.
8. Quina nota els posaries a les escoles que
coneixes del teu entorn?
Se’m fa molt difícil puntuar, a les
escoles de primària que conec no els posaria més de un 6.
9. Què poden fer els pares per escollir una
bona escola pels seus fills?
Informar-se de quina és la línia pedagògica
del centre. Aprofitar les jornades de
portes obertes per preguntar. Mirar si tenen pàgina web o publicacions. Mirar
quina participació tenen les famílies...
Si tenen biblioteca, quines sortides fan...
El més important és el mestre, que continuï
tenint il·lusió, que faci formació, que escolti els infants...
10. Què t’han ensenyat els nens des de que ets
mestre?
Cada dia m’ensenyen coses. Que són capaços de fer moltes coses. Que de
vegades no els entenem perquè no els donem temps. Que és molt més important el
procés que el resultat. Que les petites coses són importants.
És genial veure les estratègies que fa una
criatura per assolir un objectiu. Te n’adones de com són d’intel·ligents. Te
n’adones que l’única cosa que diferència un infant d’un adult és el temps. Per
tant que té els mateixos drets (a la intimitat, al respecte, a tenir diferents
gustos, a ser diferent...) que un adult.
I són tant espontanis i divertits que és un
privilegi treballar amb ells.
